Added by on 2014-03-03

LLEI DEL SERVEI PÚBLIC DE RÀDIO TELEVISIÓ VALENCIANA

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

És objecte d’aquesta llei donar contingut al dret col·lectiu del poble valencià

a rebre i comunicar idees i informació en llengua pròpia. Es regula

així el contingut essencial del dret a gaudir de mitjans de comunicació

audiovisual públics i en valencià, els quals contribuiran a enfortir la identitat,

la llengua, la cultura i el caràcter del nostre poble tot expressant la

legitimitat i la capacitat del poble valencià per dotar-se dels instruments

necessaris per a exercir la seua autonomia política i crear mitjans de comunicació

audiovisual propis (com són la ràdio, la televisió i els serveis

audiovisuals i de la societat de la informació) que servesquen per a aprofundir

en la normalització lingü.stica i cultural en l’àmbit de la informació

i la comunicació.

Els drets col·lectius al foment i difusió de la llengua i la cultura pròpies,

així com a l’exercici de l’autogovern, a la participació activa en la vida

política i cultural i a la llibertat de rebre i comunicar idees i informació

arrelen en els convenis internacionals ratificats per l’Estat espanyol, com

ara el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional

de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General

de les Nacions Unides el 1966, el Conveni Europeu per a la Protecció

dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, aprovat pel Consell

d’Europa el 1950, la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries,

aprovada pel Consell d’Europa el 1992, etc.

La Constitució espanyola reconeix, a l’article 3.2, les diferents modalitats

lingü.stiques del territori de l’Estat com un patrimoni cultural objecte

d’especial respecte i protecció, i a l’article 20.3 exigeix que en l’accés dels

grups socials i polítics als mitjans de comunicació es respecte el pluralisme

de la societat i de les diverses llengües d’Espanya. Per la seua part,

l’Estatut d’Autonomia valencià, a l’article 6, atorga al valencià l’estatut

jurídic de llengua pròpia i oficial al territori valencià, garanteix el dret

de tots a conèixer-lo i a usar-lo i atribueix a la Generalitat l’obligació de

garantir el seu ús normal i oficial i d’adoptar les mesures necessàries per

assegurar el seu coneixement de cap a cap del País.

Així mateix, la Llei 7/2010, de 31 de març, General de la Comunicació

Audiovisual, formalitza el dret de la ciutadania a rebre una comunicació

audiovisual plural mitjançant una diversitat de mitjans, públics i privats,

fonts i continguts, així com des de diversos àmbits de cobertura d’acord

amb l’organització territorial de l’Estat. La Llei 7/2010 disposa també que

els operadors audiovisuals promouran el coneixement i la difusió de les

llengües oficials en l’Estat i de les seues expressions culturals, atès que el

dret a la diversitat cultural i lingü.stica implica que “Totes les persones

tenen el dret a que la comunicació audiovisual incloga una programació

en obert que reflectesca la diversitat cultural i lingü.stica de la ciutadania”.

Els valencians, però, tot i aquestes previsions legals i malgrat l’augment

notabilíssim de les possibilitats tecnològiques lligat al procés de digitalització

de les telecomunicacions i la multiplicació de l’oferta de comunicació

audiovisual, hem vist frustrat aquest dret en no disposar de mitjans

audiovisuals d’àmbit autonòmic, ni de titularitat pública ni de titularitat

privada, que donen satisfacció al dret a tenir una comunicació audiovisual

en llengua pròpia. Paradoxalment, mentre en els últims anys s’han

multiplicat les iniciatives comunicatives en castellà, les emissions en valencià

s’han reduït o fins i tot, com és el cas de les de RTVV, que durant

més de vint anys ha estat el mitjà públic de ràdio i televisió autonòmica,

han desaparegut. D’una altra part, els mecanismes de reciprocitat

d’emissions autonòmiques previstos legalment entre diferents territoris

amb llengua compartida no han donat una solució satisfactòria i la previsió

de convenis de col·laboració entre les comunitats autònomes s’ha

mostrat absolutament ineficaç per a garantir l’intercanvi de programes al

si de la comunitat lingü.stica.

El resultat de tot plegat és que, si abans el valencià estava subrepresentat

als mitjans audiovisuals, a hores d’ara hi és pràcticament inexistent. Recordem,

però, que l’ús i la promoció del valencià impliquen la defensa de

la identitat, els valors i els interessos del poble valencià i del seu patrimoni

cultural. La riquesa del llenguatge, de les festes populars i d’altres manifestacions

de les nostres formes d’entendre, construir i viure la realitat són

part substancial de la nostra cultura tant com ho són els vestigis materials

de la nostra història. I només uns mitjans audiovisuals públics i valencians

poden recollir, preservar i projectar al futur la vitalitat i la força de

la nostra llengua, els nostres costums i la personalitat del poble valencià.

Cal recordar que la Llei 1/2006, de 19 d’abril, del Sector Audiovisual valencià

estableix a l’article 3 el caràcter estratègic del sector audiovisual

per la seua importància social i econòmica i com a instrument per a la

promoció i la divulgació de la cultura, la història i la llengua pròpies.

Aquesta llei també introdueix un mandat explícit dirigit als poders públics

valencians per tal que consoliden el sector audiovisual valencià sota

aquests principis. La realitat demostra que la garantia del dret a rebre

i comunicar idees i informació en llengua pròpia no es pot confiar en

exclusiva a les derives d’un mercat canviant, la qual cosa fa necessària

l’existència d’uns serveis de comunicació audiovisual autonòmics i en valencià

de titularitat pública.

L’article 11 a) i) de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries

ratifica aquesta previsió en establir que, en la mesura que la ràdio i la televisió

tinguen una missió de servei públic, els poders públics hauran de

garantir la creació de, com a mínim, una emissora de ràdio i un canal de

televisió en les llengües regionals o minoritàries protegides per la Carta.

És oportú en aquest sentit recordar que la Generalitat té capacitat legislativa

en matèria audiovisual en virtut del que disposen els articles 148.1.17

i 149.1.27 i 3 de la Constitució; l’article 56 de l’Estatut, segons el qual

“La Generalitat podrà regular, crear i mantenir televisió, ràdio i la resta

de mitjans de comunicació social, de caràcter públic, per al compliment

dels seus fins”; i també en virtut del dret comunitari, com ara la Directiva

2010/13/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 10 de març de 2010,

sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries

i administratives dels Estats membres relatives a la prestació de serveis de

comunicació audiovisual.

Ateses la situació i les mancances exposades, cal implementar una actuació

legislativa per tal de garantir el dret del poble valencià a tenir uns

serveis de comunicació audiovisual propis, públics i en valencià. Aquesta

llei insta el Consell valencià a presentar davant les Corts, i en un termini

de sis mesos, un projecte de llei que done contingut a aquests drets

i permeta, previs els estudis i consultes oportuns i sota la tutela d’una

comissió parlamentària que s’haurà de constituir a tal efecte a les Corts

Valencianes, la creació i implantació a tot el territori valencià d’un servei

de radiodifusió i televisió, i els seus serveis addicionals, de titularitat pública

i realitzat íntegrament en valencià.

 

 

 

 

 

 

 

 

Compartir

    Category:

    Actualitat, Notícies

    Deixa un comentari

    La teua adreça de correu electrònica no es publicarà. Camps necessaris *

    *